dissabte, 14 de novembre de 2009

LA PAU SERENA DEL VOSTRE TEMPLE,
EL CANT CONSTANT VITAL DEL VOSTRE ESPERIT,
LA FERMA NOBLESA DEL VOSTRE ESTIMAT,
PENETREN LA DURESA DEL MEU COR...
...

...

...




...
...


“... El seu cor s’entusiasmarà en Jahvè,
els faré un xiulet per reunir-los.” (Za 10, 7)



“... Corre, estimat meu,
fes-te semblant a una gasela,
a un cérvol jove,
per les muntanyes dels bàlsams !” (Ct 8, 14)



“...bateja i tothom va cap a ell.” (Jn 3,26)
VERS EL VIURE TRANSFORMANT EN L’ESPERIT DE DÉU.
L’HOME DAVANT EL TRANSCENDENT.

INTRODUCCIÓ

“...Faré prodigis dalt del cel i senyals a baix a la terra...” (Ac 2. 19)
“...I tots es reunien de comú acord al pòrtic de Salomó...” (Ac 5. 12)
“...Aquell qui ve de dalt està per damunt de tots.
El qui és de la terra, de la terra és i de la terra parla.” (Jn 3, 31)
“...El Pare estima el Fill, i tot ho ha posat a la seva mà...” (Jn 3, 35)
“...La mà del Senyor era amb ells, i foren un gran nombre els qui van creure i es
convertiren al Senyor.” (Ac 11, 21)
“...Aneu, i drets al temple, parleu al poble i prediqueu tot el que es refereix a la vida.” (Ac 5, 20)

Així, mitjançant aquestes cites evangèliques, es pot resumir aquest impuls d’orientar-nos vers el viure des del ser del Senyor.
S’inicia ara, l’acció des de dalt... des del Pare i des del Fill i des de l’Esperit en ells... Els portadors de la pau i de l’amor de Déu, aquí i ara, en el nostre temps.
Tots i estem cridats, perquè tots hi som en el seu cor misericordiós.
Com una nova evangelització de la vida de Déu en aquest nou mil•leni, a tots aquells que cansats de tant ritualisme convulsiu anhelem un viure directe i lliure en la realitat del Senyor. Un reconeixement de la petitesa humana davant Déu.
Com un clam en fe, en esperança i en amor: Pare nostre del Cel !
Com el resplendir de l’Esperit en l’ara del cor humà.
Com el bategar d’aquesta comunicació entre totes les situacions personals amb aquell qui realment ens cerca per a Ell. Som d’Ell i a Ell tornarem.
Com a substrat permanent de tota experiència temporal.

Sorgeix així en mi, aquesta proposta de crear un espai escrit per a la reflexió vivencial. No en tant com un relat o assaig típic, sinó que pretenc més de mostrar unes actituds d’autoinvestigació i d’expressió vivencial en la Paraula Revelada, que ens mostrin i facin una mica de llum a aquell sincer caminant cap el seu espai concret, real i transcendent de persona en el Senyor.
Cap a Déu en esperit i en veritat que és... i és en el cor senzill i creient de l’home.

En tot fet real, el primer sempre és l’experiència directa de l’instant, després li podem donar un nom, o el podem analitzar i relacionar-lo mentalment.

La meva experiència és la d'algú que cerca que ja ha trobat abans de començar a cercar... Però, per l’influencia d’aquest nostre estimat món mental, cultural i social, continuo cercant, en l’orient i en l’occident, no se què i no sé com... el que en realitat ja resta des de sempre en el cor més profund i creient de l’home.

El propi viure personal és certament la nostra recerca. No podem deslligar el nostre viure del nostres descobriments, del nostre creixement com a persones.
Créixer en la comprensió dels veritables condicionats que entren en joc en el nostre viure. Car una ment observada, és una ment alliberada...
...un cor escoltat. és un cor viu!

Diferenciar entre la vida que sóc, i els diferents estats de vida en mi.
Diferenciar clarament entre les arrels del cristianisme i la pròpia cultura en que ha esdevingut.
Veure i sentir clar la diferència entre l’actitud i l’empenta de la fe i la joia de l’esperança.
Comunicar-nos fins els el fons del cor... on tot és nou, directe, original...
Viure en el ser que som... directament.
L’experiència volgudament atenta i sincera ens conduirà certament a l’evidència clara i certa que en realitat som bàsicament en si mateix: felicitat, intel•ligència i energia, és a dir: som joia, pau, amor per si mateix... que som totalment de Déu !
I en això consistirà el gran alliberament personal, en adonar-nos de la nostra gran petitesa... en mantenir-ho en la nostra consciència, que ja hi em arribat, que ja som en realitat tot el que la nostra ment ens ha situat com el nostre gran ideal, que som tot això i molt més... i molt menys afortunadament...
Som el no-res del potencial infinit que tot ho omple del qui és.

L’Obra creadora de Déu és de donar-se totalment Ell mateix.
Del Cor de Déu al món, en cada moment i en cada situació. Altra creació no seria de Déu mateix, sinó que seria una reacció en la ment en que ens em identificat personalment, i que és capaç de veure i de viure separatistament de la resta... i donar-li una superficial aparença de realitat sobre la mateixa realitat en si mateixa. Ocultant així de la consciència humana la gran joia i “perla” del seu cor:
el viure directament la pobresa humana en el ser.

I els mitjans que al llarg de la història humana, s’han exercitat fidel i anònimament per mantenir desperta aquesta la nostra consciència original, doncs, són cultural i universalment molt lliures de tot temps, per mostrar-nos que el nostre camí és el camí del nostre cor profund, que ens demana respecte i germanor per tots els homes, intercultural i socialment, a tots els nivells.

Si em de creure, que siguem totalment conseqüents amb tal creences, sinó, demanem a nostre Senyor la força d’estimar totalment , d’estimar amb el seu Amor que tot ho omple.
...Creients del Déu vivent, budistes, cristians, musulmans, homes de bona voluntat... un sol cor en la realitat de Déu mateix, un sol voler en diferents voluntats interculturals. Un sol Senyor: el Senyor Déu de l’univers.

Tota cultura, tot aspecte humanista, ètic o polític, resta a la superfície...
al cor profund de l’home i resta el potencial expressiu de la Realitat Original,
obert a tots els pobles i a totes les direccions.
I això és el que pretenc de mostrar: una comunicació en totes les direccions
des del cor creient en el Senyor.
Ara, en aquests nous temps de recerca de la Pau i de la Comunitat de tots,
tant de bo poguéssim entendre’ns i respectar en tots nosaltres a Aquell qui És.
Tant de bo menys pensaments... i més pregària viva: com prega la gràcia vivent en la Verge Maria, la Mare de Déu, nostra Mare de tots.
Tant de bo menys preceptes humans... i més fidelitat al viure del Crist de Déu: nostre Senyor Jesucrist.
Tant de bo menys creences superficials... i més fe en l’Esperit Sant de Déu mateix.
Tant de bo escoltéssim, en el nostre petit cor, la seva veu...
Iniciant directament aquesta “recerca de ser cercat”...
Fent atenció a la immediatesa del viure directament en l’ara.
Veure i sentir volgudament aquest parany del temps psicològic de la nostra ment.
Cercant en l’exemple de tantes persones que vivint totalment i directament el que Déu els hi dona de si, ells ens ho comuniquen directament en el seu viure.

Recerca des de aquesta atenció a la immediatesa que ens mostra l’Antoni Blay,
en relació a les arrels del cor humà obert a Déu, com són els Salms, els llibres sapiencials i els profetes de l’Antic Testament.
Mostrant en la vella història d’en Francesc, aquest viure transformant, obert i creatiu, en que les promeses del Senyor es fan més reals, en mostrar-nos la realitat del Deu vivent, en sa presència desvetlladora: Jahvè viu!
Vers un viure endavant, amb total presència...
vers un viure no reactiu, sinó creatiu des del cor profund...
vers el viure transformant...
vers el viure de nostre Senyor Jesucrist: “Veniu a mi...!”.

Cal entendre que les formes i el mode d’expressió, són personals, i que el que realment ens pot ser útil, és el que volen dir... fent atenció al lloc d’on surten, adonant-nos de la realitat comuna on s’hi inicien, on neixen, car en realitat tots som fills d’un sol Pare Creador.

El “pensament” base es simple, i potser repetitiu: Jahvè viu! ,en el nostre no-res.
Desvetllar en la nostra consciència vivent, aquesta relació personal i enamorada del qui és no-res, amb el Senyor que ho és tot!...
Tot el que puguem dir és en va, ens cal anar a la nostra pròpia experiència,
això sí, acompanyar-nos mútuament en aquest caminar, compartir-nos, estimar-nos,
donar-nos, perquè precisament aquesta és la nostra pròpia naturalesa en Ell: l’amor.
I en la mesura en què li siguem fidels, Ell ens vindrà directament, quan nosaltres siguem més nosaltres, personalment i col•lectivament, quan siguem més forts en nosaltres, més lliures de les dependències del viure va del món, quan ens fem més responsables al aprofundir en la nostra actitud de respondre en la vida, si volem que la nostra resposta sigui completa, que sigui del fons que som.

De cristians n’hi ha de tota procedència cultural, social i política.
El cristià està cridat, en el seu viure, a ser portador de la realitat original,
a ser portadors d’aquell qui viu i fa viure. D’aquell qui és.
Tot cristià esdevé experimentador de tot el que el Crist experimentà entre els homes, ni més ni menys... és u amb Crist pel seu Esperit Sant que penetra tota condició humana i la transforma per la fe.
Per això les arrels dels cristians en són alimentades pel mateix Déu vivent, en ser portadors pel que representen, de l’acció personal directa i salvadora de Déu.
Tots els cristians esdevenen profetes i reis servidors del Senyor.
Tots els cristians esdevenen per fe, en amics personals de Jesucrist.

Sí, Jesús, Fill Estimat de Déu vivent, t’accepto en la meva vida!
Perdoneu les nostres culpes, guieu-nos cap a la Veritat!

“...Que no és pas aquell qui es recomana a si mateix que queda aprovat, sinó el qui el Senyor recomana.” (2C 10,17)
La portada d’aquesta introducció vol ser com un resum concís, clar i desvetllador dels nostres nivells profunds originals... com un recordatori simple per a la nostra consciència.
Vers un viure en la companyia del Senyor.
La pregària hi és present, en forma de símbol gràfic. Tot recordant un modes de pregària de l’orient:

“...Pare nostre del Cel.
Som de vós i a vós tornarem.
Vers i en tots nosaltres expresseu la vostra realitat.
Llum de Llum.
Cor de Cor.
Força de Força.
Fill de Fill:
Nostre Senyor Jesucrist. Jahvè viu!...”

Evocant amb els braços oberts del Senyor, el primer encontre... de la concepció de nostra ànima... en els braços totpoderosos del Creador.
De nostre estimat Pare Celestial.
D’aquell qui ens estima, ja des de sempre.
Evocant tot un potencial infinit de joia, de llum certa, de potència lliure primordial...
Vers un viure, no gens fàcil, però transformant i desvetllador.

Per mantenir desperta aquesta la nostra consciència en aquell que realment ens
estima.
Per mostrar les arrels comunes amb els creients del Déu vivent.
Vaig escriure una carta reflexiva al meu bon amic, intentant d’expressar la meva estimació per una gran persona com va ser, l’Antoni Blay Fontcoberta, cercador infatigable fins el fons de la Realitat Única.
Relacionant la seva obra amb els llibres de l’Antic Testament més estimats pel Crist, com són els salms, els profetes i també els llibres de la saviesa.
Mostrant una aproximació a tots ells.


ELS SALMS, ELS PROFETES I SAPIENCIALS DE L’A.T. I L’OBRA DE A. BLAY .

Benvolgut amic:
Com et van les coses... i la vida de reflexió... Espero i et desitjo força intuïció per fer encara més creativa, si cal, la teva labor.
Estic preparant un treball per relacionar l’obra de l’Antoni Blay amb els Salms, sapiencials, i els profetes de les Sagrades Escriptures.
Espero que des de la nostra amistat, sigui més real el treball, doncs, d’això es tracta l’amistat, de relació lliure entre persones.

Primerament, podrem fer una presentació breu de la persona de l’Antoni Blay Fontcoberta:
Va néixer a Barcelona el 4 de juliol de 1924. Ja de molt jove es preocupa activament per la marginació de les persones, i fou director durant uns anys de “la ciudad de los muchachos” de l’Ajuntament de Barcelona.


Més endavant es traslladà a Suïssa, va viure en un asrham hindú. També va estar a l’Argentina i a la selva Veneçolana, per mostrar les seves experiències.
Va anar a l’Índia a l’asrham d’Aurobindo.
L’any 1959 es casà i més endavant fou pare de dues filles.
Així amb el seu anhel investigador de la naturalesa humana i en el desenvolupament del seu potencial interior. Fou experimentador de les tècniques de realització personal, estudiant les causes d’aquesta mena d’hipnosis mental col•lectiva, que allunya o dificulta a l’home de l’experiència de la seva pròpia naturalesa original.
Diplomat en psicologia i psicotècnica per la Universitat de Madrid, membre de la societat espanyola de psicologia. Fou una autoritat de reconeguda anomenada internacional en el camp de la psicologia transpersonal.
Durant llargs anys mantingué contacte amb el món del ioga i de l’espiritualitat, treballant en el coneixement propi, en el dels infants i en el dels adults per tal d’aprofundir en la comprensió de la persona humana i en el seu desenvolupament.
Treballà molts anys com a terapeuta, atenia els “pacients” com a un amic, en la llibertat i en l’amor per desvetllar el seu resplendir del ser... encara que la força del somni en les persones és molt forta, va veure que la seva tasca desvetlladora de la persona vers el transcendent, li era més profitosa en una comunicació oberta amb aquells qui volient directament treballar vers aquest despertar o realització personal del ser en ells. Va abandonar la consulta particular, per centrar-se en l’ensenyament de les causes de la problemàtica humana, mostrant amb tot un llarg seguit de cursos, trobades i encontres, arreu, com aprofundir en la persona i restablir la pròpia condició original volguda pel Creador.
Publicà una trentena d’obres sobre l’estudi de la personalitat, lectura ràpida, hatha ioga, zen, raja ioga, maha ioga, etc. Amb molt bona acollida per part del públic.
Fou molt estimat pels seus amics i alumnes.
Deixà el seu cos el 15 d’agost de 1985. Tenia 61 anys.

Com a introducció a la seva obra, vaig a sintetitzar el seu petit llibre:
“La Relación humana como medio para el desarrollo de la personalidad”
(Ed. Cedel)
Procurant reflectir en tot això el gest vivencial dels seu ensenyament, que no vol ser cap ideologia ni cap ”isme” determinat, sinó “estar tocant contínuament la realitat immediata, perquè és on tenim accés de seguida i el que ens conduirà a l’esglaó següent del nostre caminar”.

I que ens diu d’aquest tema els salms, els sapiencials i els profetes...

Per mi, tots dos fan molt bona “parella”, tot compartint-hi la Realitat del Senyor.
Podem veure com en Blay, partint de l’experiència de la pròpia persona, de l’experiència volgudament sincera... i volgudament desperta i atenta a la realitat...
Va creixent i desenvolupant el potencial humà, fins a trobar-se davant la realitat més íntima i més espiritual i més personalíssima, i a la vegada més universal i global possible...
Partint de l’autoexigència de sinceritat en si mateix, de sinceritat en la realitat que és, trobar-se davant Aquell que realment ÉS.
És un camí actiu d’atenció i de despreniment de tot allò que, mirant el nostre viure, ens adonem que no és, que no ve directament de la Veritat ni de la Realitat, que no ve del Ser, en definitiva que no ve directament de Déu.
I si no ve del Cor de Déu... ¿d’on ens ve...?
¿D’on ens ve el somni... i la falta d’atenció desperta...?
Segurament, com diu en Blay, ens ve d’una mancança de maduració de les qualitats humanes, d’una mancança d’actualització del potencial humà volgut i posat per Déu mateix al si del cor de l’home, per reconèixer en si mateix l’obra del seu Amor.
Així doncs, aquest llibre de RELACIÓ HUMANA, ens indica aquest grau i sentit de creixement o maduració, que és a la vegada el propi grau o nivell mental de la persona: Expressar-se, relacionar-se i comunicar-se... aquesta és la direcció.

Recopilant d’en Blay...
-1r. EXPRESSAR-SE: Exterioritzar voluntària i conscientment els propis sentiments, pensaments o estats interiors.
És expressió per expressió, com els infants en el seu despertar a la vida.
-2n. RELACIONAR-SE: Aquesta expressió es dirigeixi a algú, sempre amb la finalitat d’aconseguir la satisfacció, o el compliment del desig en curs, que un cerca.
-3r. COMUNICAR-SE: Quan aquest, algú, no és per a nosaltres una eina o un mitjà per aconseguir el nostre objectiu, sinó que aquest algú és algú amb valor propi per si mateix, amb total independència dels nostres desigs, i el que pretenem es de reconèixer-lo i de respectar-lo, i per tant si cal de dominar, de modular i subordinar la nostra expressió en funció del bé de l’altre o del bé col•lectiu.
Seria compartir la identitat que ens ve de Déu, la identitat única.
Seria posar-se a l’escolta del cor profund i comunicar-la.
Aquesta relació amb l’altre no és pas egocentrista, ni episòdica, ni parcial, sinó que és una mútua comprensió i acceptació. És un acte total d’expressió de la nostra personalitat. On tota la nostra persona es comunica.
En definitiva és un viure en Déu i des de Déu.
Blay, ens diu que, aquests tres graus d’un mateix acte son progressius, entenent que per comunicar-se de veritat, primer ens cal saber expressar-nos en totalitat i en autodomini envers algú que compartim el viure del nostre acte.

I la mancança d’aquesta expressió, que vol ser completa i lliure és per dues causes molt concretes, que tenen en comú un viure parcial... un viure exclusivament des de la ment, no un viure real, no un viure des de Déu.
I que són:
1- Mancança de desenvolupament interior, o de maduració del propi psiquisme.
2- Bloqueigs d’energia en l'inconscient, en unes idees en forma d’experiències retingudes a mig viure, i que inconscientment no volem saber-ne res, per por o per considerar-les oposades a la imatge que volem donar de nosaltres mateixos, i que la societat ens reclama com una imatge de prestigi social...

En nosaltres està aquest expressar-se en seguretat des del ser, aquest voler viure en totalitat, en sinceritat, en veritat, es dir: en REALITAT.
I aquesta seguretat... que ens es donada, ens ve de Déu, en disposar-nos a Ell.
Perquè en realitat és Ell qui viu, i en la nostra petitesa en som expressió i comunicació.
Ens diu en Blay: “ La consciència va despertant exactament en la mateixa mesura en què vaig deixant anar la meva crispació habitual en els aspectes personals. Es produeix d’una manera natural en la mesura en què vaig deixant anar la meva adherència, (identificació), cap a les formes mentals, físiques, hàbits.
Repeteixo: la manera correcta de procedir per connectar aquest nivells (superiors) és que posi l’atenció, interès i afecte en aquesta felicitat, en aquesta llum, comprensió o aquest poder i aquesta realitat que intueixo i desitjo. Que mantenint-me atent a això –tot jo sincerament- relaxi totalment la ment deixant anar les idees, i que m’obri tot jo a l’aspecte superior perquè quan jo obro la ment però estic atent a aquesta nova dimensió, allò superior baixa i s’actualitza en la meva personalitat concreta.
Per algunes persones que tenen una formació religiosa els pot ser molt útil fer el mateix que dic en forma de pregària, cadascú ha d’utilitzar allò que li sigui més viu...
...Sempre es manifesta, perquè jo sóc sempre això, i solament impedeix la connexió el meu tancament mental. Això està aquí sempre (la realitat). Jo sóc aquesta plenitud, aquesta llum, aquesta claredat i aquesta realitat que està més enllà dels cicles individuals de la vida i de la mort, d’encarnació i de reencarnació, és una cosa que sempre està aquí, perquè és l’existència primordial, l’existència en el pla diví, en el pla original.”
(Curs de psicologia de l’autorealització, pag. 177-178 Ed. La llar del llibre)

Així, manifestem, expressem en nosaltres i comuniquem en el nostre viure aquest acte profund de goig, de llum de comprensió, de vitalitat, envers algú, tot compartint la identitat comuna, com a persones, com a creients, com a fills de Déu...
Podem dir que ens expressem vivencialment des del fons en comunitat.
Ja que en realitat som comunitat... Comunitat humana de Comunitat Divina.
...Comunitat feliç de COMUNITAT VERITABLE.
...Comunitat Veritable i Única que es comunica amb la comunitat humana en tot el llarg de la història de salvació: PARE-FILL-ESPERIT SANT, el SENYOR.


I aquí es on podem començar a relacionar el llibre d’en Blay, amb els salms i sapiencials de les Sagrades Escriptures.
¿Què ens diuen d’aquesta expressió, relació, comunicació i d’aquesta seguretat interior: d’aquest viure en totalitat en relació amb el Senyor...?

Entenc les Sagrades Escriptures, la Bíblia, com els llibres, que primerament dins la tradició jueva foren inspirats per Déu mateix, per Jahvè el Senyor.
Reconeguts per la comunitat creient en el Senyor, per les comunitats que se senten estimades per Déu per donar compliment a l’Obra creadora de Déu en l’home.
Els experts ens recomanen de copsar-la, d’entendre-la, de relacionar-se i alimentar-se de la Bíblia, en el sentit global, en el sentit de conjunt, no perdent mai de vista aquesta relació personal i enamorada amb el Senyor.
Que el nostre viure esdevingui relació viva amb el nostre Creador,
oberts totalment a l’Esperit Sant de Déu.
Això ens ensenyen els Salms, a relacionar-nos i comunicar-nos amb Déu,
fent-li súplica, demanant-li protecció, donant-li gràcies... lloar-lo.
Fer de la pregària un clam lliure i creatiu del cor vivent de l’home...
Fer de la pregària i del nostre viure una comunicació viva i constant amb Déu.
I en aquesta relació espontània, senzilla, humil... però total amb Déu
com a Senyor, com a Pare estimat, és on es troba tot aliment personal i espiritual, on resplendeix tota llum i tota força de la Realitat que viu.

Els llibres considerats sapiencials de la Bíblia en destaquem els següents:
Job, Proverbis, Eclesiàstic, el llibre de Cohelet, i el llibre de la saviesa,
i com a llibre de lloança i pregària al Senyor: els Salms.
En Job (Jb) es concentren els grans temes del corrent literari i teològic sapiencials més universals, els temes de la felicitat, de la desgràcia, del mal.
Quan Job, l’home íntegre, en ser mirat per Déu veu Jahvè, entra en contacte amb el veritable coneixement: la vida és gratuïtat, no és mercantilisme, l’home ha de viure convertit cap a Déu, l’home ha de ser naturalment religiós.

En els Proverbis (Pr) podem dir que representa més popularment els sapiencials, en un intent d’harmonitzar la conducta humana, amb un conjunt de sentències i poemes didàctics, d’un saber experimentat. Atribuït a Salomó, encara que és un recull de diferents autors i diferents èpoques d’Israel i del seu entorn cultural. Algunes dites es consideren anteriors al segon mil•leni aC. En que són tractats temes de saviesa i populars, com la família, la pobresa-riquesa, la realitat de Déu, la saviesa en si,
i altres temes quotidians.

Altre llibre és: La saviesa de Jesús fill de Sira, net d’Eleazar de Jerusalem.
Llibre també anomenat Eclesiàstic, per l’ús que en feren les primeres comunitats cristianes, i Siràcida, (Sir) pel seu autor, Ben Sira.
Escrit originalment en hebreu, amb influències del arameu, a l’any 180 aC.
És un llibre deuterocanònic, es dir, no acceptat per la comunitat jueva ni per la comunitat evangèlica protestant.
En el llibre es construeix un gran projecte literari i teològic, en cercar i expressar la saviesa original de Déu, en la seva creació i en el respecte del Senyor, el Creador, centrats en la història del poble d’Israel.

Altre llibre sapiencial, és el llibre de Cohelet (Coh):
“Aquell qui parla a l’assemblea”, anomenat en grec “Eclesiastès”.
Aquest home de la fe jueva, atent a totes les realitats de la terra,
gosa interrogar les interpretacions tradicionals que es creient intocables.
Busca camins, solucions i expressions noves als problemes actuals.
Ho qüestiona tot fora de l’existència del Senyor, Déu d’Israel.
És un home d’una visió realista de les situacions de la vida i exposa obertament les contradiccions del viure dels homes, sotmesos a uns idealismes d’honors i glòries humanes...

...¿No ho veieu... que tot lo humà és vanitat... efímer... tot és en va...?
...¿No ho veieu que davant el Senyor tot lo humà es destinat a fer-n’hi foc...?
...¿No ho veieu que el Senyor és realment el Senyor...?

I per últim un llibre sapiencial del final de l’època de l’A.T., o ja del començament de l’etapa cristiana, és el llibre de la Saviesa, (Sv)
la tradició grega l’anomena, “Saviesa de Salomó”.
Llibre deuterocanònic, però apreciat per tots els cristians.
Introdueix l’esperança de l’altra vida, com a transcendent de l’actual.
Com a plenitud de les mancances actuals. Com a realització, pel desvetllament de la saviesa que ens ve de Déu, del seu voler, del viure original en l’home.
Com a viure fidel amb el Creador i Senyor Rei de l’Univers.
I que s’expressa en aquesta igualtat: Camí del Senyor=Camí de la Saviesa.
Mostrant així a tots els jueus d’arreu, la superioritat de la cultura del seu poble d’Israel, per la potència de la Saviesa del seu Déu i Senyor, enfront de la “intocable” cultura grega.
El llibre dels Salms (Sl) o Salteri, és un recull de cent cinquanta poemes.
El nom deriva del grec “psalmós”, per a ser acompanyats, del grec “psaltérion”.
El nom del llibre en hebreu és: “tehil•lim”, lloances, lloar el Senyor! Himnes de lloança a Jahvè, el Senyor i Déu d’Israel és el Senyor de l’Univers!
Escrits als segles X-VI aC. Himnes de súplica, de protecció, de testimoniatge
a totes les nacions, de la Reialesa de Jahvè. Del Senyor estimat del seu servent el rei David. Del Senyor misericordiós dels seus fidels, dels seus ministres, àngels i pobles d’arreu de l’Univers... Del Senyor dels petits i desemparats, dels humils i dels veritables. Del Senyor de Justícia, Rei de reis, Senyor de senyors...
“...El seu Nom és sagrat i venerable... “...El nostre auxili és el Nom del Senyor...
“...

En concret, el que ens diuen els Salms i els llibres sapiencials de la Bíblia en relació amb els temes proposats del llibre d’en Blay és el següent:

EXPRESSAR:
(Sir 15,10): És sols en la saviesa que s'expressa la lloança,
perquè és el Senyor mateix qui la inspira.

RELACIONAR-SE:
(Sv 3,13): Feliç la dona sense fills, però irreprotxable, que no manté cap relació pecaminosa! Collirà els seus fruits el dia que el Senyor vindrà a visitar-la.

(Sir 6,5): Les paraules gentils multipliquen els amics,
una llengua afable afavoreix les bones relacions.

COMUNICAR-SE:
(Sv 8,18): (La Saviesa) La seva amistat procura un noble goig, el seu treball porta una riquesa inestroncable, tenir-hi tracte freqüent fa ser entenimentat, comunicar les seves paraules dóna anomenada. Per això anava d'ací d'allà cercant de fer-la esposa meva.
(Sv 7,13): El que he après sense engany, ho comunico sense recança: les seves riqueses, no les amago.

COMUNIÓ:
(Sir 35,2): Obeir els manaments és com oferir un sacrifici de comunió.

COMUNITAT:
(Sir 4,7): Fes-te estimar de la comunitat,
sigues respectuós envers les autoritats.
(Sir 24,23): Tot això és el llibre de l'aliança de l'Altíssim,
la Llei que Moisès ens va prescriure
perquè fos l'herència de les comunitats dels descendents de Jacob

SEGURETAT:
(Jb 31,24): ¿He posat en l'or la meva confiança,
com si fos allò que em donava seguretat?
(Pr 14,26): Venerar el Senyor és garantia segura
i dóna seguretat als fills.
Venerar el Senyor és font de vida, I aparta dels llaços de la mort.
(Pr 21,29): El malvat pren aires de seguretat,
però l'home recte va segur pel seu camí.
(Sir 34,1): Les il•lusions i les fantasies sols donen seguretat als estúpids,
i els somnis només donen ales als necis.
(Salm 17,5): Els meus passos segueixen les teves rutes,
els meus peus s'hi mantenen segurs.
(Salm 18,31): Els camins de Déu són segurs,
les promeses del Senyor són de bona llei;
és escut de tothom qui s'hi empara.
(Salm 23,3): Em guia per camins segurs,
per amor del seu nom;
(Salm 66,9): Ell ens preserva la vida
i manté segurs els nostres peus.
(Salm 122,6): Augureu la pau a Jerusalem:
«Que visquin segurs els qui t'estimen!
(Salm 61,4): Porta'm dalt la roca inaccessible,
tu que ets el meu refugi,
una torre enfront de l'enemic.
(Pr 4,26): Fixa't en la ruta per on passen els teus peus,
i els teus camins es mantindran segurs.

SÚPLICA:

(Salm 61,2): Escolta el meu clam, Déu meu,
estigues atent a la meva súplica.
(Salm 66,20): Beneït sigui Déu:
no ha refusat la meva súplica
ni m'ha negat el seu amor.
(Salm 84,9): Senyor, Déu de l'univers,
escolta la meva súplica;
estigues atent, Déu de Jacob.
(Salm 116,10): Em sento ple de fe, tot i que deia:
«Que en sóc, de dissortat!»;
(Salm 119,170): deixa entrar al teu davant la meva súplica;
tal com vas prometre, allibera'm.
(Salm 140,7): Però jo dic al Senyor: «Tu ets el meu Déu;
escolta, Senyor, la meva súplica.
(Sir 51,9-11): I, de la terra, vaig alçar fins a tu la meva súplica
i et vaig demanar que em traguessis de la mort.
Vaig clamar: «Senyor, pare del meu senyo,
no m'abandonis a l'hora del perill,
quan manen els orgullosos i jo no tinc qui m'ajudi.
Lloaré per sempre el teu nom
i cantaré himnes d'acció de gràcies.
I tu vas escoltar la meva pregària.


ESCOLTAR...

(Salm 118,5): Enmig del perill vaig clamar al Senyor,
i em va escoltar i me'n va treure.
(Salm 143,8): Fes-me escoltar el teu amor a punta de dia,
perquè jo confio en tu.
Fes-me conèixer el camí que he de seguir, que a tu elevo la meva ànima.
(Salm 91,14-16): «Ja que s'empara en mi, jo el salvaré,
el protegiré perquè coneix el meu nom.
Sempre que m'invoqui, l'escoltaré,
estaré vora d'ell en els perills,
el salvaré i l'ompliré de glòria;
saciaré el seu desig de llarga vida,
li mostraré la meva salvació.»

(Jb 21,2): Si em volguéssiu escoltar d'una vegada,
rebria de part vostra el millor consol!
(Jb 33,1): Ara, Job, fes el favor d'escoltar-me,
estigues atent a les meves paraules.
(Pr 12,15): El neci es pensa que ell tot sol pot decidir,
l'assenyat sap escoltar els consells.
(Pr 18,13): Qui respon abans d'escoltar
passarà per neci i quedarà avergonyit.
(Pr 18,15): L'intel•ligent cerca coneixements,
el savi mira d'escoltar-ne més.
(Pr 21,28): El fals testimoni desapareixerà,
però el qui sap escoltar tindrà sempre una paraula.
(Pr 23,9): No miris de fer-te escoltar pel neci:
trobarà nècies les teves paraules.
(Coh 4,17): Quan vagis al temple de Déu, pensa en el que fas. Anar-hi i escoltar és més agradable que els sacrificis que ofereixen els necis. Aquests no se'n surten ni de fer el mal!
(Coh 7,5): Val més escoltar la reprensió d'un savi
que sentir els afalacs dels necis:
(Sir 3,29): L'home intel•ligent medita els proverbis,
el desig del savi és saber escoltar.
(Sir 5,11): Estigues sempre a punt per a escoltar,
però no tinguis pressa a donar la resposta.
(Sir 6,33): Si t'agrada d'escoltar, aprendràs;
si estàs atent, et tornaràs savi.
(Sir 33,4): Si vols fer-te escoltar, prepara't els discursos,
sintetitza bé el que saps i després respon.
(Sir 34,29): Si l'un prega i l'altre maleeix,
a quin dels dos escoltarà l'Amo?
(Jb 22,27): Ell escoltarà la teva pregària i tu compliràs les prometences.

PREGAR:

(Salm 35,13): Quan ells estaven malalts, jo em vestia de sac en senyal de dol,
m'afligia i dejunava, no deixava de pregar;
(Salm 109,4): Em paguen l'amistat acusant-me i jo no faig sinó pregar;
(Sv 7,7): Per això vaig pregar a Déu, i ell em donà l'enteniment, vaig invocar-lo i em vingué l'esperit de Saviesa.
(Sir 39,5): Cada matí es lleva a primera hora
per dedicar-se al Senyor que l'ha creat
i pregar davant l'Altíssim. Obre els llavis i comença la pregària.”

De cada verset se'n desprèn un ensenyament i una qualitat que li és pròpia,
i si les apliquem al nostre viure, si les experimentem, si les fem nostres...
sense cap dubte que ens és un bon aliment... ens construeix, ens fa créixer en el Senyor, com diu el salm:
“...Si el Senyor no construeix la casa, és inútil l'afany dels constructors. (Salm 127,1)
Podem agrupar, diferents parts dels salms, per expressar una idea de conjunt, o una vivència més personal:


PARE JUST, VERITABLE I MISERICORDIÓS

“... M’encerclaven els llaços de la mort,
tenia davant meu els seus paranys,
i dintre meu l’angoixa i el neguit.
Vaig invocar el nom de Jahvè:
<>”
(Salm 116:3-4)

“...Jahvè és el meu pastor, no em manca res:
em fa descansar en prats deliciosos,
em mena al repòs vora l’aigua, i allí em retorna.
Em guia pels camins segurs
per l’amor del seu nom.
Ni quan passo per barrancs tenebrosos
no tinc por de res,
perquè us tinc vora meu;
la vostra vara de pastor
m’asserena i em conforta.
Davant meu pareu taula vós mateix,
i els enemics ho veuen;
m’heu ungit el cap amb perfums,
ompliu a vessar la meva copa.
Oh, sí! La vostra bondat i el vostre amor
m’acompanyen tota la vida,
i viuré anys i més anys
a la casa de Jahvè.”
(Salm 23)

“...Proclamaré amb totes les forces:
<>
(Salm 35:10)
“...Us donaré gràcies, Jahvè, amb tot el cor,
contaré totes les vostres meravelles,
saltaré de goig i ho celebraré,
cantaré al vostre nom, oh Altíssim, .
(Salm 9:2-3)

Himne a la reialesa de Jahvè, en que el salmiste expressa la potència salvadora universal del Déu d’Israel:

JAHVÈ, REI DE TOTS ELS POBLES

“...Canteu a Jahvè un càntic nou,
canteu a Jahvè, arreu de la terra,
canteu a Jahvè, beneïu el seu nom,
anuncieu de dia en dia que ens ha salvat,
conteu a les nacions la seva glòria,
conteu a tos els pobles els seus prodigis.

Jahvè és gran, és digne de ser lloat,
és més temible que tots els déus;
perquè els déus dels pobles són no-res,
però Jahvè ha fet el cel.
Glòria i majestat fan guàrdia davant d’ell,
poder i esplendor l’assisteixen al seu temple.

Doneu a Jahvè, famílies dels pobles,
doneu a Jahvè honor i majestat,
tributeu a Jahvè l’honor del seu nom,
entreu als seus atris, portant-li ofrenes.
Adoreu Jahvè, s’apareix la seva santedat!
Que tremoli davant d’ell tota la terra!

Digueu a tots els pobles: <>
Manté ferm tot el món, incommovible,
sentencia amb raó les causes dels pobles.

El cel se n’alegra, la terra hi fa festa,
bramula el mar amb tot el que s’hi mou,
jubilen els camps, amb tot el que hi ha,
criden de joia els arbres del bosc,
en veure que ve Jahvè, que ve a judicar la terra;
judicarà tot el món amb justícia,
tots els pobles amb la seva veritat.”
(Salm 96)
“...Jahvè ha revelat la seva ajuda,
i els pobles contemplen la salvació.
L’ha mogut l’amor que ell guarda fidelment a la casa d’Israel.
Tothom ha vist, d’un cap a l’altre de la terra,
la salvació del nostre Déu. ...”
(Salm 98:2-3)
Himne d’acció de gràcies a la bondat del Senyor. El salmiste ha experimentat el perdó de les culpes i l’auxili personal de l’Amor de Jahvè, i en vol ser testimoni... En el seu cor, en els seus estimats, en el seu món...

LLOEU JAHVÈ, TOTS ELS POBLES,
BENEEIX JAHVÈ, ÀNIMA MEVA.
“... Beneeix Jahvè, ànima meva,
Del fons del cor beneeix el seu sant nom.
Beneeix Jahvè, ànima meva,
no t’oblidis mai dels seus favors.
Ell et perdona les culpes
i et guareix de tota malaltia;
rescata de la mort la teva vida
i et sacia d’amor entranyable;
et corona de felicitat com desitjaves,
i tu et rejoveneixes com una àguila.
Jahvè fa justícia als oprimits, sentencia a favor d’ells.
Ha revelat a Moisès els seus camins,
el seu estil d’obrar als fills d’Israel:
<>.
No sempre acusa,
ni guarda rancúnia sense fi,
no ens castiga els pecats com mereixíem,
no ens paga com deuria per les nostres culpes.
El seu amor als fidels és tan immens com la distància del cel a la terra;
llença les nostres culpes lluny de nosaltres com l’orient és lluny de l’occident.
Com un pare s’apiada dels fills,
Jahvè s’apiada dels fidels,
perquè sap de quin fang ens va formar, i ens recorda que som pols.
La vida de l’home dura com l’herba,
la seva florida és com la dels camps;
desapareix quan hi passa una ventada,
i ni es coneix el lloc on era.
Però l’amor de Jahvè pels seus fidels
és de sempre i dura sempre,
la seva bondat s’estén als fills dels fills, si guarden la seva aliança
si es recorden dels preceptes i els compleixen.
Jahvè té el seu tron al cel,
governa l’univers amb poder sobirà.
Beneïu-lo, àngels de Jahvè,
herois poderosos que executeu les seves ordres,
sempre a punt d’obeir els seus manaments.
Beneïu-lo, estols de Jahvè,
ministres que executeu els seus designis.
Beneïu-lo, criatures de Jahvè,
a tot arreu on ell és sobirà.
Beneeix Jahvè, ànima meva! (Salm 103)


PROFETES:
Si, amic meu, ha estat un veritable plaer el de conèixer la història dels Profetes del Antic Testament, narrada d’aquesta manera tan entenedora i desvetlladora dels valors i situacions personals de cadascun dels personatges en que han esdevingut els profetes com a testimonis del viure i del voler personal del seu Déu i Senyor d’Israel.
No és fàcil de comprendre realment el profetisme, tan de l’A.T., del N.T., com del temps actual,
en que crec que també hi ha un profetisme que es fa sensible a la voluntat alliberadora de pobles i de persones del Déu vivent.
El propi temps ens ho dirà.

Podríem definir al PROFETA com algú que viu en simplicitat, i que des de l’esperança de fe, gosa de donar aquesta esperança de futur en el Déu viu.

També avui en dia es parla dels personatges que han deixat una petjada, un exemple i un modes de viure, de pensar i de fer, vers aquesta esperança de l’home de sortint-se’n d’aquest món de “sense sentit” en que estem d’alguna manera atrapats i sotmesos a un sistema de viure tan convulsiu, totalment allunyat del viure ple a que es... “destinat” l’home en el cor del seu creador.
Tants exemples de persones que han fet del seu viure, un viure fidel a la veritat, com M.L.King, Antoni Gaudí, monsenyor Romero, monsenyor Pere Casaldàliga... i molts altres que la història ens mostra.
Tots mostren l’esperança en seu Déu, alliberador, generador de tota pau i de tot amor veritable, davant d’un poder manipulador, mundà, temporal, un poder lligat a l’engany i al dolor, lligat per la ment a la por i al desig del passat i del futur... lligats a tot concepte de temps.

Avui com ahir, en tot el llarg de la història de revelació i salvació, han aflorat aquestes persones de debò compromeses amb tot el seu entorn, de la natura, personal, social, cultural, religiós... en grups religiosos o no.
Així, ens orienten vers els Pares de l’Església, a les primeres comunitats cristianes, als Apòstols, a tots els deixebles i seguidors de Jesús, que testimoniaren del seu amor i del seu viure, fins a tots els fidels del poble d’Israel que saberen escoltar el seu Déu en els seus profetes.

El profetisme havia esdevingut ja des del 3000 aC. A la cultura de Mesopotàmia i a Egipte, com una mena de portadors de la voluntat divina dels seus déus.
Tots els pobles han consultat amb el seu oracle sobre la conveniència i el destí dels seus pobles.

També a Israel, que volia ser com un poble del món, arrelà aquesta cultura de la monarquia governant i un profetisme d’assessorament, davant les guerres entre deus, entre pobles... tot mostrant un anàlisis de la realitat en que viu el seu poble, però, els profetes d’Israel mostren directament aquesta experiència de fe amb el seu Déu estimat, Jahvè, creador, formador i alliberador del poble que l’escolta... en tota la seva història.
Les Escriptures de l’A.T., mostren ja des del principi en el llibre del Gènesis, aquest Déu i Senyor de l’Univers, primerament en una comunitat o escola jahvista i posteriorment en una escola sacerdotal.
Podríem dir que feien una recopilació de totes les tradicions dels antics Patriarques i de les diferents interpretacions del poder de vida del nom de Déu viu que els conduïa, quan Ell mateix ens ho comunica:
“...Llavors Déu digué a Moisès: -Jo sóc el qui sóc...” (Ex 3,14)
Nota a la Bíblia Catalana Interconfessional: “...[Ex 3,14] També es pot traduir: Jo sóc el qui seré. O bé: Jo seré el qui seré. O encara: Jo sóc el qui és. L'expressió vol «explicar» el significat del nom que rep Déu en l'AT (que es pronunciava probablement Iahvè); segons el v. 15, Déu vol que l'invoquin com el Senyor, el Déu dels patriarques. La frase és interpretada de maneres diferents: Déu manifestarà qui és quan intervingui salvant el seu poble tal com va intervenir a favor dels patriarques, o bé Déu és el qui realment és, per contrast amb els ídols, que són no res. En qualsevol cas, la resposta de Déu és enigmàtica, ja que el seu misteri no es pot abastar ni tancar en unes paraules. Comprenem qui és quan veiem com actua.” “...Sóc vostre, salveu-me...” (Salm 119,94)
“...«Ja que s'empara en mi, jo el salvaré,
el protegiré perquè coneix el meu nom.” (Salm 91,14)
Jahvè viu! : Vol ser l’expressió vivencial d’aquesta abraçada filial amb la seva misericòrdia... que va més enllà de tot concepte i de tota classificació:
Ontològica: ...Sóc per si mateix...
Causativa: ...Sóc qui fa que tot sigui...
Salvífica: ...Sóc Jo, qui et salva en tota la història...
Escatològica: ...Jo seré amb tu, sempre!
Així, neix una cultura i una religió de la seva experiència religiosa, que demana al poble un seguiment i una identificació.
Amb el temps aquesta religió es va estructurant humanament segons les situacions i desfetes en que viu el poble d’Israel.
El profetisme esdevé també professional, però, també apareixen uns profetes vocacionals o inspirats directament per l’Esperit de Déu, per donar resposta a la fe del seu poble.
Aquest Profeta de Déu, parla des de la història concreta, i sobre la pròpia realitat en que viu el poble.
El Profeta defensa la fe de Jahvè, defensa els pobres i defensa la pau.
El Profeta per mandat de Jahvè, legitima i deslegitima els reis davant el seu poble.
El profeta es preocupa per la felicitat completa del seu poble, defensa els seus interessos davant de Déu mateix, li prega pel seu salvament, cerca el seu creixement personal com a poble fidel a Déu, i el seu alliberament de les cultures dels pobles i de “deus” de l’entorn.
El profeta resta al seu costat en temps de persecucions i de captivitat, i parla al poble perquè retornin el seu viure vers Déu, però no sempre el poble escolta, i els profetes els hi son un destorb en el seu viure escleròtic, i generalment es desfan d’ells i els hi donen mort.
Així es conforma la història del poble d’Israel, entre un viure fidel a l’amor de Jahvè, una obediència fidel a una Llei divina i el seu Temple, i un obrar mundà, en la injustícia i enduriment de cor dels poderosos.
Els profetes denuncien clarament aquesta manipulació i injustícia del seu poble i dels seus governants, denuncien aquesta corrosió moral en la relació humana i en la relació amb Jahvè, el seu Déu i Senyor.
Els deixebles dels profetes, però, fan de pont amb el seu poble, i preparen aquesta recopilació dels ensenyaments de saviesa, relats històrics, pregàries i vida dels profetes, en una documentació escrita en forma de llibres de diferents estils per arribar a tots els nivells populars, i que han esdevingut, amb el temps, en una gran col•lecció que formen la pròpia Bíblia en l’A.T.

Per situar-nos més concretament en la història del profetisme d’Israel, podem classificar-los per etapes:

...ELS PRECURSORS DELS PROFETISME: (1000-759 aC.)
En els temps dels reis: Abimélek, Saul, David (1000 aC.), Salomó (divisió del Regne), Jeroboam, Ajab, i dels personatges profètics: Jotam, Samuel, Gad, Natan, Elies, Eliseu, Miquees fill de Jimlà.

...PROFETISME PREEXÍLIC: (750-585 aC.)
Profetes: Amós i Osees. (750-722 aC.)
Profetes: Isaïas (740-700 aC.) i Miquees. (740 a C.)
Profetes: Sofonias (633 aC.) i Jeremias (628-582 aC.)

...PROFETISME EXÍLIC: (593-538 aC.)
Profetes: Ezequiel (593-582 aC.) i Déutero Isaïas (550 aC.)

...PROFETISME POSTEXÍLIC: (538-400 aC.)
Profetes: Abdias, Ageu, Primer Zacarias, Malaquias, Tercer Isaïas, Joel i Jonàs.

...PROFETISME APOCALÍPTIC: (200-100 aC.)
Profetes: Segon i Tercer Zacarias, Daniel i Baruk,

ELS PRECURSORS DELS PROFETISME: (1000-759 aC.)

Els deixebles dels Profetes, han estructurat els seus escrits amb un esquema general comú a tots els grans Profetes, que és el que s’anomena: Experiència i relat de vocació.

EXPERIÈNCIA I RELAT DE VOCACIÓ:
Experiència pròpia d’ell mateix, generalment en aquest viure ple del profeta hi ha un fet que li canvia la seva vida...
Els deixebles presenten als Profetes de Déu, amb un esquema literari comú, que fa que aquest profeta pugui ser reconegut com a tal pel seu poble.
Comencen amb una gran manifestació de Déu...
El Profeta se sent totalment indefens... expressa excusa o resistència...
Déu soluciona aquesta resistència... li dona una experiència profunda de la realitat espiritual... una visió interna del Senyor... resta purificat i consagrat en aquesta dedicació.
Missió, Déu envia al Profeta, a una tasca general... “parla a Israel... “passa’t en camí... Missatge i petit resum del que el Profeta ha viscut... assenyalant que ve de la seva vocació...

Per exemple, en la vocació de Isaïas, al cap. 6,
“...Vaig veure el Senyor assegut en un tron molt elevat...
...Ai de mi! Estic perdut! Jo que sóc un home de llavis impurs i visc enmig d’un poble de llavis impurs, he vist amb els meus ulls el Rei, el Senyor de l’univers!...
...un dels seus serafins... em va tocar la boca, i em digué:

el Senyor em digué:
-Qui hi enviaré...? Qui ens hi anirà...?
-Aquí em tens. Envia-m’hi.
-Ves a dir a aquest poble: Escoltareu, però no entendreu...
...el Senyor allunyarà tothom...
...Serà com l’alzina o el roure tallats...
...però d’aquesta soca ...


“...Diu el Senyor:
...«Esplaneu, esplaneu el camí, assenyaleu-lo,
aparteu els obstacles de la ruta del meu poble.»
Això us fa saber el qui és alt i excels,
que resideix en un palau etern i té un nom sant:
«Jo visc a les altures, en un lloc sant,
però estic amb els qui se senten desfets i enfonsats:
reanimaré els qui estan enfonsats,
faré reviure els qui se senten desfets.
No vull acusar sense fi
ni em mantindré irritat per sempre:
s'estroncaria l'alè de vida que ve de mi mateix,
quan sóc jo qui ha creat tot el que respira.
M'indignaven els fraus del meu poble.
Tant em van indignar,
que el vaig ferir i me'n vaig apartar.
Però ell s'obstinava a seguir els seus propis camins:
prou que he vist per on anava!
Tanmateix, jo el curaré, el guiaré
i l'ompliré de consol,
a ell i als qui ploren amb ell.
Faré brotar aquest fruit dels seus llavis:
Pau, pau per a tots, els de lluny i els de prop!
Jo, el Senyor, ho he dit, i els curaré.»
(Is 57,14-19)

“...L'Esperit del Senyor, Déu sobirà, reposa sobre meu,
perquè el Senyor m'ha ungit.
M'ha enviat a portar la bona nova als pobres,
a curar els cors desfets,
a proclamar als captius la llibertat
i als presos el retorn de la llum,
a proclamar l'any de gràcia del Senyor,
el dia que el nostre Déu farà justícia,
a consolar tots els qui estan de dol,
a posar una diadema en lloc de cendra
als qui porten dol per Sió,
a donar-los perfums de festa en lloc de penes,
vestits triomfals en lloc del desconsol.
Els diran «Roures magnífics,
glòria del Senyor que els ha plantat».

Reconstruiran les ruïnes antigues,
aixecaran edificis fins ara enderrocats,
restauraran les ciutats devastades,
desolades des de temps immemorial.
Vindran estrangers a pasturar-vos els ramats,
gent forastera us conrearà els camps i les vinyes.
A vosaltres us diran «Sacerdots del Senyor»,
«Ministres del nostre Déu».
Viureu de les riqueses de les nacions,
els seus béns passaran a vosaltres.
«Havien sofert una doble humiliació,
i la gent s'alegrava dels escarnis que rebien,
però ara tindran el doble de terra
i seran feliços per sempre,
perquè jo, el Senyor, estimo la justícia
i detesto el pillatge pervers.
Els donaré fidelment la recompensa,
pactaré amb ells una aliança eterna.»
La seva posteritat serà cèlebre entre les nacions,
serà coneguda entre els pobles la seva descendència.
Tots els qui els vegin reconeixeran
que són un poble beneït pel Senyor.

Càntic d'acció de gràcies

Aclamo el Senyor ple de goig,
la meva ànima celebra el meu Déu,
que m'ha mudat amb vestits de victòria,
m'ha cobert amb un mantell de salvació,
com el nuvi coronat amb la diadema,
com la núvia adornada amb joiells.
Com la terra fa créixer la brotada
i el jardí fa germinar la llavor, el Senyor, Déu sobirà,
farà germinar la salvació i el triomf davant totes les nacions.”
(Is 61,1-11)


...Gràcies Senyor, Glòria a Vós Senyor. Som de Vós i per a Vós, Senyor.
Ens podem preguntar, en relació al tema d’en Blay...
Es què les Sagrades Escriptures no ens preparen en el creixement de la personalitat, semblant a una bona terra...?
Tots els llibres sapiencials ens mostren l’experiència de persones, que entregades en certa manera a Déu, i fent reflexió de les situacions de la vida que ells han conegut, ens mostren un ensenyament humà de la seva fidelitat a Déu...
I ens encomanen l’Esperit de Saviesa.
Tots el profetes ens encomanen el propi Esperit del Senyor.

També en Blay ha consagrat el seu viure, a exigir-se fidelitat a la Veritat i a la Realitat que És... sense donar-li cap nom, com una pregària silenciosa...
I ha experimentat d’una manera sistemàtica, com si d’una ciència es tractés,
les situacions de la vida on les persones ens quedem aturades en el camí del creixement real i maduració personal. Ens desviem cap a un món d’idealismes personals... i ell ens mostra els obstacles a superar i ens diu les actituds a desenvolupar per tirar endavant en el nostre camí personal, per integrar-nos primerament amb el nostre entorn immediat i posteriorment encaminar-nos en la recerca de la identitat cap a Déu, que ell vol anomenar Realitat.

En certa manera el camí de creixement i experimentació del propi potencial, que ens mostra en Blay, és un camí que a primera vista ens apareix com en direcció oposada al de la fe doctrinal dels homes, però no contradictori amb la fe en si, amb la fe que també ve de Déu, sinó que li és complementari, en ser un camí que va de l’home a Déu, i el camí de la vertadera fe va de Déu a l’home, però, ambdós la Realitat divina els hi és essencial.

...Primerament hi ha l’impuls creador que ve de Déu, que s’escolta amb un cor seré, humil, despert, compassiu... viu.
Després hi ha l’esforç, la força expressiva i comunicativa d’aquest
silenci primer...
De Déu a l’home... i dels homes a Déu.
Tot retorna d’allí on ha sortit... Tot resta en Déu... Som de Déu!
Creure realment en Déu, implica necessàriament ser de Déu en Déu.

Diu en Blay:
“...Descobrir a Déu en mi i el meu jo en Déu, es descobrir que Déu a través meu s’expressa en el món i que Déu a través del món s’expressa en mi.
...I tots tenim la possibilitat de descobrir, de despertar, de recordar, de realitzar, que ja som i que ja som en el Ser que És.
Hem de mirar en aquesta direcció.
Si posem en això el mateix interès i esforç que posem en les coses de la vida, aleshores, tot això, es realitzarà, es farà real per a nosaltres.
(Creativitat i plenitud de vida, A. Blay, pag. 291-292)

“... Jo segueixo el que deia Buda: <>
És aquesta la positura que adopto. Estem funcionant malament, i es tradueix en una limitació, un sofriment, una angoixa psicològica.
Es pot solucionar? Podem veure de que està fet, solucionant-lo de manera immediata...?
Treballem-hi!...” (curs de psicologia de l’autorealització, A. Blay, pag. 253.)

P: Quan s’aconsegueix el silenci...?
R: Quan tanques els ulls i no veus res, aconsegueixes que no hi hagi idees ni imatges o records, aleshores solament queda el “qui veu”.
Una de les maneres d’anar despertant com a subjecte és precisament la de suprimir, eliminar durant uns moments tot objecte.
Aquesta és la pràctica del centrament i a vegades es practica en forma de silenci. En eliminar l’objecte queda més i més al descobert els subjecte, el que passa és que es tarda perquè la ment està inventant objectes com sigui.
No ha d’existir la pressa, es tracta d’anar tranquil•lament amb diligència però sense tensions, tenint present que existeixen, que tenim uns hàbits mentals que hem de neutralitzar. Veiem normalment bé allò amb que no estem identificats però no amb el que sí que ho estem.
Hem de viure les coses directament. Cal que siguin experiències directes.”
(curs de psicologia de l’autorealització, A. Blay, pag.300. Ed. La llar del llibre)

Reflexionant això una mica, ens adonem que certament queda “el qui veu”,
però tot inclòs en el “Qui Viu”, el Senyor, més enllà de tota imatge i concepte mental personal... Certament Jahvè és qui viu... JAHVÈ VIU!

Com a resum i conclusió final: podem dir que el camí d’en Blay, és com la feina a fer per preparar i netejar la terra, en què ha de ser plantada la llavor del viure de la Paraula de Déu de les Sagrades Escriptures..., tot pregant amb els Salms i reflexionar els llibres sapiencials... creixent amb la paraula dels Profetes... créixer i donar el fruit que li sigui propi.
Comunicar-nos obertament amb el Senyor, lloar-lo i demanar-li del seu viure, donar-li gràcies per la seva gran misericòrdia, estimar-lo...
Així, nosaltres amb aquesta actitud, de voler créixer en el potencial humà rebut de Déu, de voler viure desperts, de voler comunicar-nos en totalitat...
pregar i donar gràcies al Senyor, acollir la seva força de créixer
en el seu Amor i en la seva Veritat.
Viure en el seu Viure.
... Perquè l’interès d’aprendre és amor...(Saviesa 6,17) La Bíblia de Montserrat.

Amic meu, reflexionant amb el que diuen els Salm, sapiencials i el Profetes, ens adonem que tampoc no ha canviat pas tant els temps en l’aspecte de les situacions personals. Certament, viure en el món modern d’avui ens és tota una lluita constant, com també ho era en temps passats, doncs al món no l’interessa gens ni mica el realitzar-se com a persona, el cercar ser persona, el lloar el Senyor...
Interessa al món el disfressar-se de personatge... el enduriment del cor...
el enfosquir la consciència... el adormir-nos amb un excés de tot... el consumir i “consumir-nos” entre nosaltres... el identificar a les persones i tota creació amb un codi de barres... el viure i respondre des de les idees, des de els idealismes...
I tot això perquè...?
Doncs, perquè en la mentalitat moderna d’aquest món, el que interessa es funcionar gairebé com una màquina, controlar totes les respostes del cor humà, que les respostes siguin conegudes i automàtiques en cada situació...
Allunyar-se de la resposta creativa, original del cor creient de l’home...
Allunyar-se de la resposta sempre nova que ve de Déu, que ve del seu voler,
de la seva llibertat, que ve de la seva llum, que ens ve del seu Amor.

Diu en Blay:
“...Ja pots fer tots el moviments pacifistes que vulguis i totes les campanyes, que mentre l’interior sigui negre, aquesta negror sempre sortirà a l’exterior inevitablement com a conseqüència.
Es pot ajudar a solucionar essent un focus d’irradiació d’aquesta consciència Superior, però aquesta ajuda serà en la mesura que afecti a l’interior de les persones, no fent campanyes exteriors, sinó des de dins:
(...fent pregària al Senyor).
Exteriorment també es pot fer el que es pugui però l’eficàcia màxima està en la transformació interna de la consciència.
Tenim una visió tan petita i miop que ens sembla que el mal està en el fet que existeixi violència i guerra, però hauríem de poder veure que això solament és la conseqüència.
Hi ha molta gent que espera que exteriorment surti l’harmonia i la pau gairebé com un miracle. Impossible! (Si primer no se'n pacifica el cor...)
Si jo tinc problemes per a tractar amb la gent i sorgeixen enuigs, tensions i contradiccions a escala petita, què no serà veure això a gran escala...?
(Curs de Psicologia de l’Autorealització, A. Blay, pag. 211)

“...Les ànimes dels justos estan en mans de Déu i cap turment no les podrà tocar.
Als ulls dels insensats semblava que morissin; la seva partença era tinguda per un mal; el seu traspàs, aparentment, era un desastre.
Però ells han trobat la pau.
Als ulls dels homes sofrien un càstig, però de fet tenien l'esperança segura de la immortalitat. Després de corregir-los amb moderació, Déu els donarà una felicitat immensa, perquè els ha posat a prova i els ha trobat dignes d'ell. Els ha depurat com l'or en el gresol i els ha acceptat com una víctima oferta en holocaust.
Quan el Senyor vindrà a visitar-los, resplendiran, seran com les espurnes que corren pel rostoll. Governaran nacions i dominaran pobles. El Senyor regnarà damunt d'ells per sempre. Els qui tenien posada en ell la confiança comprendran la veritat,
i els qui l'hauran estimat fidelment s'estaran al costat d'ell,
perquè Déu dóna als seus sants la gràcia i la misericòrdia
i vindrà a visitar els seus elegits.” (Sv 3,1-9)

Amic meu, com pots veure, no és pas un treball massa “tècnic”, sinó que vol ser un treball reflexiu, en expressió, relació i comunicació en el Senyor.
...Tot un seguit de conceptes que alhora em de poder despendre’ns d’ells... projectar-los endavant... realitzar-los... donar-los realitat, recrear-los, actualitzar-los, encarnar-los contínuament en una forma personal d’expressió, relació i comunicació, sempre nova, cadascú la què li sigui pròpia...

Rep una forta abraçada.
Amic meu, ara, amb aquest escrit, voldria mostrar-te les arrels del pensament cristià i religiós en general, tot relacionant-ho amb el pensament filosòfic i amb la dimensió més social de les persones, que amb l’esforç per recuperar dels nostres antics aquells valors que els han fet persones de debò, homes i dones honestos i sensibles, i que vivint segons el propi impuls original, han viscut el viure transformant del Senyor. Han esdevingut els vertaders constructors de la realitat comunitària estable.
Fent-nos de tots plegats més autèntics, més humans, més de Déu mateix.

Com per exemple aquells bons ciutadans : David... Esther... Toni... Teresina... Estanislau... Bahgavan... Francesc... que integraren en el seu viure, tant l’occident com l’orient, la filosofia com la religió, la personalitat com la persona, la forma com l’essencial, i tots esdevingueren germans de tots... tots volgueren encarnar en el seu viure la vertadera identitat interior del Senyor, aquella que ens fa lliures i desperts en si mateix, aquella que ens omple amb la realitat del viure del Senyor.


HISTÒRIA D’EN FRANCESC:
VERS EL VIURE TRANSFORMANT DEL SENYOR.

“...Una vegada, en un país del nord més industrial, en una petita ciutat d’ambient rural hi vivia un jove molt inquiet anomenat Francesc.
El seu oncle que era molt viatger, quan ell era petit se l’emportà en un llarg viatge vers l’orient, per un país molt llunyà i exòtic.
Així en Francesc, va viure la seva infantesa en contacte amb diverses religions, cultures i sistemes polítics molt diversos. Fins que el seu estimat oncle i únic familiar directe va morir, i ell retornà al seu país d’origen.
Allí en un ambient més industrialitzat va tenir que refer la seva vida. Va treballar en unes condicions molt difícils i dures. La gent d’aquella ciutat li era estranya, i tots vivien en una relació molt freda i interessada, ningú es preocupava pels demés, ni per cap activitat cultural, ni per les arts, ni sabien exactament de la fraternitat ni de la camaraderia. Tan sols els hi era permès la seva participació passiva en l’activitat esportiva organitzada en una competició constant.

Aquella societat estava organitzada i estructurada en base per una competència ferotge i consumista en tots els seus nivells, laboral, familiar i social. Afavorint solament el benestar i supervivència dels més agosarats i radicals. Hi regnava la llei de l’explotació de l’home per l’home... la llei de la força de l’engany, de la força de l’automatisme i del somni, en comptes de l’autenticitat.
Francesc va trobar refugi en un barri de treballadors, al menys allí es trobava més acompanyat, i es respirava un ambient de més sinceritat en la relació personal.

Al vell mig d’aquella ciutat on vivia Francesc, hi havia una zona d’edificis derruïts per una guerra anterior, on hi havia les runes d’una antiga edificació de la biblioteca del centre cultural i espiritual d’aquell país. Tot plegat un gran munt de pedres... pensaven aquella gent.
Francesc recordava i enyorava la vida de la seva joventut amb el seu estimat oncle en aquells llunyans països on havia viscut tant feliç i lliurement. I va decidir juntament amb un grup de companys seus de restaurar i recuperar aquella antiga edificació, i fer-n’hi un lloc on viure conjuntament amb tots els seus amics.
Amb una gran astúcia i amb l’ajut econòmic de tots, varen aconseguir de comprar aquelles runes, i el terreny del seu entorn per poder cultivar cereals i verdures per viure i no dependre tan directament del sistema d’aquella societat.
Amb una gran il•lusió de tots es lliuraren a aquella fantàstica tasca de reconstrucció.
Per en Francesc i els seus companys, un joiós canvi ja havia començat i tan mateix va néixer entre tots ells un molt especial lligam i una harmonia que els unia com mai haguessin pogut imaginar, alguna cosa nova els aflorava del seu interior que omplia tot el seu viure.
Així poc a poc amb les sinceres i afanyoses mans de tots, aquell gran munt de pedres va esdevenir un lloc habitable i d’aspecte molt més agradable.
Pedra a pedra retornava al seu lloc... la terra els hi donava els seus fruits...
i tots esdevingueren com una vertadera família.
Però vet aquí, que la divina providència els hi tenia reservada una gran sorpresa molt agradable i valuosa.
Un dia tot excavant a l’interior d’un soterrani, varen descobrir com una mena de contenidors metàl•lics tots plens d’unes caixes, també metàl•liques, de diferents grandàries, i que en el seu interior hi contenia com una mena de llibres de formes estranyes, i amb gran quantitats... llibres... meravella! exclamaren tots.

Ara, la seva tasca de reconstrucció es faria encara més meravellosa, doncs, podrien conèixer tots aquells formidables llibres.

Iniciaren l’excavació des de la part més externa per recuperar tot aquell conjunt d’estructures. Instal•laren unes llums i començaren amb molt de compte, a netejar i ordenar per grandàries totes aquelles caixes i cadascun dels llibres que hi trobaren.
Varen descobrir un gran cartell que hi deia: “El millor dels llibres és la natura. Les paraules escrites són molt limitades i contradictòries, busqueu el seu esperit que les anima, busqueu la seva essència. La veritat busqueu-la en l’essència de les coses, no en les seves formes. Aneu sempre fins el fons de cada situació, allí està la seva veritat. “
Quan ja tot era net i estava classificat en diferents àrees segons un primer criteri, es preguntaren... ¿Com encaixar totes aquelles estructures i llibres...?
A Francesc li semblava que tot plegat formaria globalment un conjunt únic de forma definida... i potser de forma senzilla... Intentaren de combinar totes les peces i caixes, però no aconseguien de trobar cap forma concreta...
Després de moltes combinacions... ¿Trobarien aquella forma global...?
Agafaren les caixes més grans i construïren una gran base quadrangular i sobre aquesta una altra base amb les caixes més petites... I així fins a construir una gran piràmide on totes les estructures encaixaven perfectament...
Ara semblava que tot lligava en aquesta forma piramidal.
Es preguntaven novament...
¿Com ordenarien tots aquells llibres dins aquesta estructura piramidal...?
Recordaren un cartell que estava escrit:
... Observa, medita i posa’t a treballar.
... Una ment observada, es una ment alliberada.
... Un cor escoltat, és un cor viu!
... Observa, escolta, estima...
La intuïció d’en Francesc li va semblar que un d’aquells llibres hi tenia més atractiu...
el va agafar, li va treure les proteccions que portava, el va obrir... i les dotze primeres pàgines estaven en blanc... la propera pàgina hi era escrit:
“silenci... és bo d’esperar en silenci els socors de Jahvè !”.

Li va agradar i s’endinsà fortament en la seva lectura i comprensió.
Així mateix varen fer tots els altres companys, cada un van agafar el llibre que més els inspirava i decididament començaren la seva lectura i instrucció.
Recordaren un cartell que deia:
“...Mil persones mil situacions... mil situacions, mil necessitats...
mil necessitats mil instruccions... mil instruccions, mil persones...”

I tots vivien molt intensament aquella relació personal amb el seu llibre.
Cada vegada esdevenien mes il•luminats en la comprensió dels fets de la seva vida, i cada vegada esdevenien amb més força interior, i cada vegada esdevenien més plenament feliços.
El llibre d’en Francesc li parlava d’unes activitats per desenvolupar el domini conscient del cos... deia:
“...Així com la ment influeix en el cos, també la respiració té influència en la ment. Tots s’influencien a tots, com cada home, cada situació, cada fet, s’influencien mútuament en tots els homes, totes les situacions, en tots els fets... Som solidària i realment una mateixa voluntat de viure.”
“...Abans de pujar per la corda de la llibertat, t’avindràs en descarregar-te de les càrregues que portem cada un a sobre, buidar-se de riqueses, de desigs, de violències, de grandeses... i podrem pugem per la corda de la fraternitat, de la fe, de la conversió, cap aquell qui ens atreu: el Senyor estimat i Déu”.

Tots s’alimentaven i creixien en aquells ensenyaments, doncs, miraven i coneixien paraula per paraula, la registraven ordenadament en la seva ment i la guardaven en el seu cor. Feien el mateix amb el llibre, que amb l’excavació: netejaven, meditaven i ordenaven tots el seus pensaments.
Recordaren les seves experiències passades i retingudes en el seu interior a mig viure, les observaren i les sentiren, comprengueren cada una d’elles, i es completaren en ser disposades fins a les mans del Senyor.
Quedaren nets de totes les influencies negatives anteriors.
Meditaren el nou camí que se’ls hi obria davant seu, que seguirien amb totes les seves forces, i que els portaria vers el retrobament d’aquest punt més central d’unió amb tots els germans, que el seu cor ara recordava.
Ordenaren totes les seves experiències passades, i totes les que a partir d’ara entrarien en la seva ment i totes les que en cada seva resposta sortien del seu cor.
No els hi era gens fàcil totes aquelles experiències, però els hi ajudava molt aquell ambient tan especial de joia i comunitat en que tots vivien.
I així, poc a poc, el món de la llum entrà en el seu viure.
Cada dia es sentien més lliures de tot temps i la joia resplendia en el seu cor.

Cada dia, a la frescor de la matinada i abans de la sortida del sol, es reunien en el terrat superior de l’edifici, i tots junts practicaven uns exercicis de respiració i d’estiraments, de desvetllament i d’harmonització d’energies, d’asserenar-se i connexió amb nivells més espirituals de la realitat.
Finalment es donaven un temps de silenci, de descans i d’immobilitat desperta.

Seguien els consells del llibre d’en Francesc, que bàsicament els hi deia:

1 “... Obriu-vos a la percepció de la realitat d’un mateix i del seu entorn, sense abandonar la consciència de la realitat, mitjançant el silenci de nostra identificació amb la ment.”

2 “...Adoneu-vos de la importància de l’oxigenació de la sang i de la vitalització del sistema nerviós, amb unes bones respiracions, profundes i completes.”

3 “...Deixeu que el propi cos respiri per ell mateix... deixeu que respiri amb el baix ventre com en el somni profund.”

4 “... Un bon i profund sospir... després d’una petita retenció de la respiració i tensió muscular, us descarregarà l’ànima i el cos d’aquells bloqueigs interiors i tot circularà molt més planer.”

5 “...Doneu un temps i un espai del vostre viure al Senyor, aquell qui viu al fons del vostre cor.”

6 “...Mireu sempre endavant, en presència, en fe, així sortireu del vostre petit món personal.”

7 “...Obriu-vos a l’esperança, i la joia entrarà al vostre cor.”

8 “...Vulgueu expressar en el vostre viure la caritat, i esdevindreu lleugers com els sers angèlics.”

9 “...Apreneu a escoltar amb tot el vostre ser... Escolteu el vostre cos i el vostre entorn, com en temps primers escoltareu vostra ànima.”

10 “...Apreneu a escoltar el silenci... descanseu de debò.”

11 “...El pensament permet, amb el seu silenci, que la força creadora original arribi a totes les raconades del vostre cos, a tota l’estructura de pensaments de la vostra ment personal, i a tots els volers del vostre cor.
Que cap pensament contrari al bé comú hi habiti entre vosaltres.”

12 “...El qui viu resta contínuament en la realitat.”
13 “...La mort apareix en la ment d’aquells que per la intolerància del be,
per la incomprensió de la realitat del amor de Déu, per la injustícia ,
per la mancança d’enteniment o maduració personal, rebutgen la vida intencionadament.”

14 “...Davant la vida i la mort, poseu el vostre esperit a les mans del Senyor.
...¿No ho veieu... que tot lo humà és vanitat... efímer... tot és en va...?
...¿No ho veieu que davant el Senyor tot lo humà es destinat a fer-n’hi foc...?
...¿No ho veieu que el Senyor és realment el Senyor...?

15 “...Vulgueu disposar-vos totalment al Senyor.”

L’Àngel del Senyor va llegir:

16 “...El Senyor de l’univers és amb nosaltres. Enaltiu el Senyor, proclameu el seu nom. Enaltiu el Senyor: que n’és de bo, perdura eternament el seu Amor.
El Senyor és al teu costat.
Et dona possessió del teu domini, així redreçaràs el cap.
Disposà de redimir el seu poble, deixà establert un pacte per sempre.
El seu nom és sagrat i venerable.
Feliç l’home que venera el Senyor
i estima de cor els seus preceptes.
Servents del Senyor: lloeu-lo.
La que vivia estèril a casa, la fa mare feliç amb els seus fills.
Que converteix les roques en estanys.
La pedra dura en dolls d’aigua viva.
Beneït el qui ve en el nom del Senyor.
La pedra que rebutjaven els constructors, ara corona l’edifici.
És el Senyor qui ho ha fet, i els nostres ulls se’n meravellen.
Perdura eternament el seu Amor.
El Senyor et guarda de tota desgràcia, et guarda la vida.
El Senyor guarda tots els teus passos, ara i per tots els segles.
No deixa relliscar el teu peu, ni s’adorm el qui et guarda.
Quina alegria quan em van dir:
Ja han arribat els nostres peus al teu llindar, Jerusalem.
A Vós que teniu el tron dalt del Cel, aixeco els meus ulls.
El nostre auxili és el nom del Senyor, del Senyor que ha fet cel i terra.
El qui confia en el Senyor mai no caurà.
És con Sió incommovible, ferm per sempre.
Els qui sembraven amb llàgrimes als ulls, criden de goig a la sega.
Si el Senyor no construeix la casa, és inútil l’afany dels constructors.
Menjaràs del fruit del teu treball. Seràs feliç i tindràs sort.

Us beneïm en nom de Jahvè.
Perquè són del Senyor l’amor fidel i la redempció generosa.
És Ell qui redimeix Israel de totes les seves culpes.
És aquest aplec el que el Senyor beneeix: I li dóna la vida per sempre.
Beneïu el Senyor, vosaltres, servents del Senyor.
Feliç el poble que frueix de tot això.
Feliç el poble que té el Senyor per Déu.
El Senyor regna per sempre,
És el teu Déu, Sió, per tots els segles.
Que lloï el Senyor tot el qui respira.”
(Salms: 46,105,106,107,110/114,118,121/129,130,133,134,144,146,150)

Francesc es repetia envers la mentalitat més infantil que ens condiciona inconscientment, unes afirmacions positives i aclaridores, no com a idees,
sinó com a vivències... es deia:
“... Visc en el present que roman en el temps, doncs, tots caminem vers el mateix punt central. Tots ens necessitem a tots, uns són la força, altres la virtut, uns són la justícia, altres la misericòrdia, i tots som germans i fills d’un sol Pare, Déu Creador i Senyor nostre. Tots som de l’amor i per l’amor i la pau.
Visc en harmonia, atent i despert a tots els esdeveniments de la meva vida.
Tots el meus pensaments, paraules i accions, són purs, conscients i ordenats, i es fonamenten en l’amor a totes les coses i a tots els sers.
Exercito atentament tot el meu potencial que em permet la meva ment.
A cada respiració sou vós qui respireu Senyor.
A cada batec del meu cor sou vós Senyor qui viviu.
Sóc tot de vós i per a vós Senyor.
Cor de Cor, llum de Llum, força de Força.
Viure del vostre Viure, Senyor nostre.
Pare nostre del Cel...”

Francesc i els seus companys aprengueren moltes coses, i també a treballar la terra, a enriquir-la amb uns mètodes integradors, amb una gran varietat de cultius, de llavors i plantes diferents. També aprengueren a menjar adequadament allò que el cos més en necessita. Quedaren enrera aquells mals hàbits d’aquella societat, d’un menjar més convulsiu i compensador psicològic d’un viure neguitós sense fe ni harmonia.

I tot aquell antic munt de pedres, esdevingué un gran espai ple de vida, els agradables colors dels cultius, de les plantes boscanes, dels arbres oberts en pla. Al vell mig les pedres restaurades per aquelles mans fortes i generoses d’aquella joventut que les havia acariciat.
Aquell petit paradís gairebé era imperceptible per a la resta de ciutadans, que capficats en les distraccions organitzades i promogudes des del poder polític i públic del seu govern, del seu partit: democràta-dictatorial..., vivien aïllats entre la multitud.
Aquella societat vivia lligada a la por i al egoisme, tant diferent d’aquell viure comunitari i joiós d’aquella petita illa de naturalesa vivent.

Però no va tardar massa temps en què la maquinària fiscalitzadora d’aquella societat hi vulgues posar el nas...I per l’enveja d’aquell paradís de vida, la mort els hi entrà. I el poder d’esperit dictatorial d’aquell país... del “tot és meu...” Va ordenar la confiscació de totes aquelles terres i edificacions dels nostres amics, d’en Francesc i de tots els seus companys i companyes.
Tots tingueren que retornar als seus antics barris, on havien viscut anteriorment.
Aquella feliç experiència comunitària havia estat neutralitzada...?

Però en Francesc i tots els seus amics, ja no podien viure igual que abans de fer aquella meravellosa experiència... I no es podien guardar per a si, tots aquells coneixements i saviesa que havien desenvolupat.
Sentien la necessitat de transmetre aquella maduresa i joia de viure...
I espontàniament, cada un d’ells s’encaminà a retrobar-se amb altres familiar i amics llunyans, i els portaren aquest goig de viure, aquest goig de viure lliurement, sense temors en esperança, viure en fe cap endavant...
Alexandre els deia:
No hi ha ningú superior a ningú, tots ens som de necessaris en el cor de Déu.
La vostra serenor, el vostre treball i avisament, faran que les possibilitats esdevinguin en realitats productives.
Perquè us preocupeu...? Acolliu de bon cor totes les situacions de la vida, estimeu-les, sigueu unitat amb elles i les podreu transformar.
Cada experiència, cada acció, cada instant ens condueix cap el Pare nostre del Cel... en un procés continuo de creixement, d’obertura a Ell, fins que un bon dia ens retrobarem davant d’Ell mateix... i Ell amb un gran somriure... ens infondrà amb el seu alè: tot un nou cor... i ens dirà:

“La societat nova, no en necessita de sistemes nous... sinó el que en té necessitat és d’homes nous, homes i dones vertaders.
I nosaltres volem parlar al cor d’aquest homes i dones valentes i equilibrats, equilibrats físicament, mentalment i espiritualment.
Perquè l’home esdevindrà en productor comunitari, en equilibri científic, metapsíquic i religiós. Ara cadascun té la seva pròpia missió a fer.
Observeu, mediteu i lliureu-vos amb totes les vostres forces a la vostra feina.
Estimeu-vos, Apreneu a expressar l’amor.
Potser mols de vosaltres veieu l’amor com a inofensiu...
però l’amor és el poder més transformant que hi ha, i és també el més desconegut, encara.
L’amor ha creat tots els móns i en sosté tot l’univers,
l’amor viu arreu i en fa viure a tots aquells que se’l fan seu.
L’amor crea lligams més enllà de tot temps i de tot espai.
L’amor és l’únic sobirà.
L’amor mai deixa de ser.
L’amor esdevindrà en l’home realitat i poder.
Sí, Déu és totpoderós, és Amor.
És Ell mateix qui ve a salvar-nos.
És Ell mateix qui batega en el cor profund.
Boom, boom, Pare nostre, Pare nostre del Cel...
Del Cor de Déu al cor de l’home,
i de l’home a Déu.

...(- Com deia el Pare Estanislau de Montserrat:
“L’amor és la corda que lliga els amics, Crist n’és el nus.”
“ Ves sempre fins els fons...”
“...fins que em retrobis en la submissió de l’amor i del veraç coneixement.”)

Vaig escoltar el cor profund... em parlava:

<>

I aquell petit grup de joves guardaren en el seu cor totes aquelles meravelles del viure del Senyor...
“L’Esperit del Senyor els va reunir i els donà poder i autoritat per a treure tots els dimonis i guarir malalties.
I els envià a anunciar el Regne de Déu i a curar els malalts...”
“...I anaven per cada vila i cada poble anunciant la bona nova del Regne de Déu. Els acompanyaven tots els qui havien estat guarits, i molts altres que els proveïeren amb els seus bens.”
Despertaren la consciència del seu poble, despertaren el seu ser social.
Despertaren el seu cor.
Lentament però fermament, la població en general prengué consciència de que els hi era possible, des de la llibertat del Senyor, un viure ple i joiós.

Però una vegada més el poder doctrinal d’aquella societat organitzà una gran campanya de desinformació a tota la població.
Manipulant la informació, jutjant i jugant amb la por i el egoisme de la gent, muntaren un gran espectacle despectiu d’en Francesc i de tots aquells joves, i fins hi tot els posaren a disposició judicial, i foren empresonats.
Els mateixos governants fomentaren secretament grups terroristes, per reprimir les llibertats, per jugar amb la por del poble i guanyar-se el seu favor com els seus alliberadors... tot un muntatge d’aquells autòcrates de governants.
Però també, per la força del seu viure, aquelles presons en quedaren transformades...
La força del seu viure ningú l’aturava!
I el poder dictatorial reaccionà segons els seus pensaments de por i de malícia, i alguns dels germans els sentenciaren a la pena de mort.
Però el seu viure s’estengué a molta gent...
I la força del seu viure no podia ser aturada de cap de les maneres!
Era un viure vertader!
És Ell mateix qui ve a salvar-nos

Francesc, va restar empresonat fins a la seva vellesa.
I amb tot aquell llarg temps, aquella societat va acollir l’esperit de llibertat, de justícia i de misericòrdia...
Juntament amb l’amor, recuperà veritablement la seva sobirania popular.

Aquella societat va canviar, perquè varen canviar i desvetllar el cor de les persones, i es va demostrar que tot canvi vertader sempre ve de dintre,
i no des de fora, no des de cap ideologia, sinó des de l’amor del cor profund i creient de l’home, des del Senyor que ens sobrepassa per totes les bandes, doncs, ens és font de tota Realitat.

Francesc, finalment fou alliberat, i com un vellet amb un aire infantil, va viure dolça i feliçment en una petita comunitat agrícola familiar, allà entre les muntanyes més perdudes d’aquell país...
Ens deixà molts de testimonis, però, sobre tot un dolç i fort lligam amb la justícia i la pau del Senyor per sempre més.



Testimoni d’en Francesc:











LA PRIMERA DECISIÓ: SÓC DE DÉU!
SÓC TOT DE VÓS JAHVÈ!

“...Jahvè Déu digué: ” (Gn 2:18)
...En mirar-la, vaig estimar-la.
......


...En uns moments de fosca i de neguit, vaig adonar-me que estava lluitant... en la lluita contra l’imaginador, per rescatar la filla de Déu, la princesa; ...jo el fill de Déu, vaig veure que contra aquell que lluitava, d’aparença humana...
i em va mostrar tot lluitant, que era impossible destruir-lo, perquè, darrera d’una forma en sorgia una contra-forma... em va mirar i em va dir: , jo li vaig dir: -d’acord, si vols lluitar amb mi, tindràs que lluitar amb el Pare del Cel, aquell qui És, perquè jo m’assereno i l’invoco com el meu defensor, de tal manera que és Ell el que lluita en mi, sóc d’Ell! ...I tot lluitant, sense lluitar, vaig sentir com des de dintre meu sorgia una presència regeneradora, essencial ...d’Ell..., indestructible... sentia que tot jo era Ell.
...Al final, amb aquell que lluitava, ens “respectàrem... mútuament”. I la princesa seduïda, la filla de Déu, restà lliure... l’amor ens lligà joiosament amb sa presència.
...L’imaginador i l’altre que l’acompanyava, el seductor, quedaren sols. L’altre dels “tres”: el busca-raons, no estava allí, tots tres eren dels: “pseudo-profeta, la bèstia i el drac”.

EL CLAR DE DEUTES

Nosaltres els fills de Déu, vàrem marxar junts, anàrem a cercar la coneixença d’aquella dolça presència que nasqué al nostre cor:
qui ens ESTIMA: nostre Senyor i Pare nostre del Cel: estimadíssim JAHVÈ.
Vàrem trobar-nos contemplant, molt joiosament a l’interior d’un temple, l’Acció de Gràcies dels patriarques, sacerdots i fidels, ... de sobte, ja estàvem sols allí, i un jove monjo rialler, ens va dir: , i nosaltres el vàrem seguir; passàrem per diferents estances, i com símbols lluminosos,
i ens mostrà una petita porta, i va dir-nos: , vàrem pujar com uns pocs esglaons d’una escala estreta i amb tomb...i de sobte, tot esclatà en una immensa joia i lluminositat... vàrem retrobar-nos amb molts... com un conviure més bell i real. I un va dir-nos: prepareu-vos per l’encontre amb el Senyor:
...
...Pare nostre del Cel, som de Vós i a Vós tornarem!
“... Torna a mi, perquè t’he redimit.” (Is 44:22)

...I una serena i dolça pau ens embolcallà en el sentir profund...
...I vaig obrir el ulls en un petit infant,
en una càlida llar,
en un petit planeta, anomenat: Terra.
...I a cada batec del meu cor, em recordava:
que no estàs sol... al centre més profund de mi mateix...
bategava Ell.

Jo els donaré un altre cor i els infondré un esperit nou: els trauré del cos el cor de pedra i els donaré un cor de carn, per tal que caminin segons les meves lleis i que observin els meus costums i els posin en pràctica. Aleshores seran el meu poble, i jo seré el seu Déu. Quan a aquells a qui els Horrors i les Abominacions tenen el cor guanyat, jo els faré recaure sobre el cap la pròpia conducta, oracle del Senyor Jahvè.” (Ez 11:17-21)

“...La Paraula de Jahvè em fou adreçada, dient: Fill d’home, t’he fet sentinella per a la casa d’Israel.
Quan sentis una paraula de la meva boca, els advertiràs de part meva. ...”
(Ez 3:16-19)
“...Crida ben fort, sense empatx, eleva la teva veu com el toc de corn.
Denúncia al meu poble la seva infidelitat, i els seus pecats a la casa de Jacob. Prou em cerquen dia rera dia i volen conèixer el meus camins, com gent que practiqués la meva justícia sense negligir el dret del seu Déu. ...
...¿Es això que tu en dius un dejuni, un dia agradable a Jahvè?...
...No són pas dejunis com els d’avui que faran sentir a l’altura la vostra veu. ...”
(Is 58:1-12)

Vaig dir:
Vaig obrir la Paraula de Déu,
i vaig llegir:
“...Pilat tornà a parlar-los
amb ganes de deixar lliure a Jesús: però ells cridaven:
<... Crucifica’l, Crucifica’l !...> (Lc 23:20-21)
“...Pilat el digué:
Els grans sacerdots replicaren:
...” (Jn 19,15)
...

Vaig dir:<>

Vaig obrir la Paraula de Déu i vaig llegir:
“...Escolteu-me, illes, estigueu atents, pobles de lluny!
Jahvè m’ha cridat des del sí de la mare,
des de el ventre matern ha pronunciat el meu nom.
Ha fet de la meva boca una espasa esmolada,
m'ha amagat a l’ombra de la seva mà.
Ha fet de mi una fletxa penetrant,
em guarda dins el seu buirac.
M’ha dit:
<>
I vaig ser honrat als ulls de Jahvè,
el meu Déu era la meva força. Mentre jo em deia:
-Em fatigo en va, és per no res que gasto les meves forces.>
De fet tenia la meva vindicació prop de Jahvè,
la meva recompensa prop del meu Déu.
I ara ha dit Jahvè, que m’ha format al Sí de la mare
Perquè fos servent seu, Perquè Israel li sigui recollit.
- És massa poc que siguis el meu servent
per restaurar les tribus de Jacob
i fer tornar els supervivents d’Israel.
Jo faré de tu la llum de les nacions,
Perquè la meva salvació, arribi a la fi de la terra.>
(Is 49:1-6)
“...-Contra els teus adversaris, sóc jo que et defensaré;
els teus fills, sóc jo que els salvaré!
Al teus opressors, els faré menjar la pròpia carn, s’embriagaran de la seva sang com d’un vi novell.
I tothom sabrà que jo, Jahvè, sóc el teu Salvador,
i que el teu redemptor és el Fort de Jacob>.”
(Is 49:26)

“...¿No és aquest el dejuni que jo voldria, oracle de Jahvè:
Rompre les cadenes injustes, desfer els lligams del jou,
deixar anar els oprimits, trencar qualsevol jou?
¿No ho és, partir el teu pa amb el qui té fam, acollir els
pobres que no tenen casa?
Si veus algun un, vesteix-lo, ...
Aleshores el teu sol apuntarà com l’aurora, ...
Aleshores, si crides, Jahvè et respondrà.”
(Is 58:6-9)

“...Què ha respost Jahvè ? ...” (Jr 23:37)

“...-Aquest és el meu Fill, l’estimat,
en qui tinc posada la meva complaença>. (Mt 3,17)
“...-Per això el meu poble coneixerà aviat qui sóc jo.
Aquell dia ho sabrà, perquè jo mateix, el qui parlava, sóc aquí.>
Que en són de bonics, per les muntanyes els peus del missatger de bones noves que anuncia la pau i el benestar, que anuncia la salvació i que diu a la ciutat de Sió:
-El teu Déu ja regna!>...” (Is 52, 6-7)

“ Simó Pere respongué:
-Vós sou el Messies, el Fill del Déu vivent>.
Jesús li contestà:
-Sortós tu, Simó, fill de Jonàs, perquè no t’ho ha revelat carn i sang sinó el meu Pare del Cel.” (Mt 16:17)
“...creieu les obres perquè sapigueu i conegueu que el Pare és en mi,
i jo, en el Pare>.” (Jo 10:36-39)

…Gràcies Senyor, Gràcies Jesús, glòria a Vós.






JAHVÈ VIU!








...en la flexibilitat dels més petits és on es troba la victòria perdurable del més fort...
...en el voler dels més petits, és on es complau la voluntat del més gran...
...en la mirada dels infants, és on es veu aquell qui ens mira des del fons...
...en l’ara de l’instant, és on es troba la Realitat de tota la història...
...en la nostra petitesa i feblesa és on el Senyor es complau en realitzar la nostra gran proesa d’estimar...
...en la nostra atenta conversió al Senyor... és on Ell fa possible la realització del seus projectes...
...Així, aquell qui és l’amor, estima qui estima i vol estimar...
...Així, viu el qui és, en el que som:



DÉU ÉS U !








Fills d’Adam...
“...llavors es va començar a invocar Déu amb el nom de Jahvè.” (Gn 4, 26)












“...Pare nostre del Cel.
Som de vós i a vós tornarem.
Vers i en tots nosaltres expresseu la vostra realitat.
Llum de Llum.
Cor de Cor.
Força de Força.
Fill de Fill:
Nostre Senyor Jesucrist.
Jahvè viu!...”

“...Corro cap a la meta, cap el premi... que Déu ha convocat allà dalt en el Crist Jesús. Tots , doncs,... tinguem aquests sentiments, i si en alguna cosa sentiu altrament, Déu us revelarà això. Mentrestant, sigui quin sigui el punt on hem arribat, avancem sempre en la mateixa línia.” (Fl 3, 14)

“...Pare nostre del Cel...








REFLEXIÓ FINAL: L’EXISTÈNCIA REAL.

Observant aquest flux i reflux existencial entre el viure de Déu i la realitat humana, ens adonem i se’ns fa evident que tot creixement es fa real en la petitesa del propi home com a persona humana, amb una actitud volguda d’autenticitat, que s’obre i es comunica amb seu entorn immediat i amb el món. I aquesta relació obligada, però estimada amb el món ens porta a descobrir-lo com a comunitat humana.
I un bon dia, ens adonem del testimoniatge d’un amic nostre, potser cristià... i de la seva comunitat de fe, hereva dels primers enviats, seguidors i apòstols de Jesús de Natzaret. És com un segon naixement... el baptisme amb l’Esperit Sant... el Cel baixa a la Terra en pa consagrat... el perdó dels pecats... la vida santificada en la caritat del compartir, en la fe d’anar sempre endavant, en la joia de l’esperança, en la força transformadora de l’amor...
Tot ens porta cap a presència de la Mare de tots, l’estimada Verge Maria, ens acull incondicionalment al seu guiatge personal, vers el seu Fill Jesús, per desvetllar-nos a la vida real, a l’Amor de Déu en nosaltres i en el món... descobrir la nostra capacitat d’incidir en tota realitat del món per la pregària viva al Pare Etern... desvetllar en nosaltres el sentit de filiació divina, vers el seu regne i la seva voluntat lliure de tota estructura del món.
Per l’abnegació del mal i per l’aliment de la Paraula de Déu, ens enfortim i fem del nostre “receptacle” apte d’acollir un viure més lliure i feliç, esdevenim capaços d’acollir en el desvetllament de l’escolta del cor, el viure de Déu, la vida directa de L’Esperit. Fins a disposar-nos totalment cap a Déu i Pare nostre del Cel, en nostre Senyor Jesucrist, en els seus plans de restauració original del món...
en el viure santificat del seu sant nom: Jahvè-Jesús : Déu salva i estima.

Així, sembla que l’existència no és quelcom igualitària, com en un procés uniformador, sinó que és un viure sempre nou, espontani i directe amb el Senyor.
Una relació que respecta i fa créixer, on es reflexa la diversitat d’un sol voler,
d’un sol sentir, d’un sol percebre, es a dir, d’un sol viure.
Aquest “algú” que viu i fa viure, que és Amor i ens estima personalment a tots nosaltres, i que vol sanar-nos de tots els nostres bloqueigs, de totes les nostres ignoràncies, de totes les nostres “ferides” del nostre voler d’existir en solitari,
del nostre “viure” sense Ell.
Ell, que ens ha creat del seu Si, vol retornar-nos al seu cor, vol retornar la ment a la ment, pacificar-la, alliberar-la, vol omplir a vessar el nostre cor de la seva joia i de la seva bellesa de viure tots en Ell. Vol omplir-nos a vessar del seu Esperit Sant i Etern.
I això ens reclama un cor completament buit del protagonisme personal. Ell ens diu:
“...Si algú escolta la meva veu, i obre la porta, entraré a casa seva i menjaré amb ell, i ell menjarà amb mi.” (Ap 3,20)

Si li obrim a Ell, i sols a Ell, la porta més secreta de la nostra intimat, la nostra petita ment personal es podrà reconèixer en la seva ment Universal, i ens adonarem que Ell mateix ja ha estat en nosaltres des de sempre i per sempre més. Serem fecundats pel seu Amor en el seu viure. I el cel viurà a la terra... I el món serà un immens goig.

Però, alerta! No ens deixem enganyar, no retardem més el nostre viure...
Ell no força, no convenç. Ell estima!
Ell és Amor, Ell És! I el seu Nom sagrat, etern, impronunciable, intransferible... Viu!
I viu en cada un dels nostres petits cors. I viu plenament en el Sagrat Cor del seu Fill, l’Estimat Jesús de Natzaret.
Fet home, va fer del seu viure un sacrifici fins a la mort, per tots els homes, per a tota persona. Va transformar les arrels de tota la humanitat. Perquè ens estimà més enllà de tot temps i de tot espai. I ara mateix, tots nosaltres com a persones i com a pecadors, en rebem directament del seu viure humà i del seu viure diví.
Ell ens diu: “...Si algú m’estima, guardarà la meva paraula, i el meu Pare l’estimarà, i vindrem a ell i en ell farem estada.” (Jn 14,23)

Repetim en el nostre cor, dia i nit:
SÓC TOT DE JAHVÈ, SÓC TOT DE JESÚS I PER A JESÚS!

Ell és el nostre creador. Ell és el nostre formador. Ell és el primer impuls de tota vida.
Ell és el qui viu i fa viure. Ell és el nostre Pare!
L’escoltarem a Ell, en aquest impuls original del nostre viure, al fons del nostre cor.
L’estimarem a Ell, en tot el nostre viure.
Aprendrem a estimar, a ser vertaders, a ser més nosaltres mateixos.
Aleshores, Ell, el qui viu, Jahvè-Jesús, se’ns farà sentir!

Pare nostre del Cel, perdoneu totes les nostres culpes,
som de vós, i a vós tornarem...
Aquí restem en vós, en les vostres mans esteses a tots nosaltres...
Perquè, ¿Qui és una criatura per voler viure sempre com el seu creador...?
Viurem en la vida que ens voldreu donar de nou.
Pare nostre del Cel... Pare nostre... Pare...

Sí amic meu, aquesta història d’en Francesc i el gran viure del Senyor, ha esdevingut en algun país... I pot ser, qui sap si també encara esdevindrà...?
...en un altre país o en un altre cor! Segur que sí!
Tota Recreació és possible...
Perquè la capacitat creativa rau en això precisament,
en la recreació constant del que som, per voluntat del Qui És.

“...Aquest és el veritable Déu i la vida eterna. Fillets guardeu-vos dels ídols...”
(1Jn 5,20-21)



INDEX

Gràfic: “...el seu cor s’entusiasmarà en Jahvè........................................................1
Gràfic: Cristianisme: Vers un viure transformant....................................................2
VERS EL VIURE TRANSFORMANT DEL SENYOR

INTRODUCCIÓ: som totalment de Déu..............................................................3
L’obra Creadora de Déu es de donar-se totalment
Desvetllar en la nostra consciència aquesta relació personal i enamorada

ELS SALMS I SAPIENCIALS DE L’A. T. I L’OBRA DE A. BLAY
Breu presentació de A. Blay............................................................... .................6
Partint de l’experiència de la pròpia persona...
Expressar-se, relacionar-se i comunicar-se.
En nosaltres està aquest expressar-se...
Fer de la pregària i del nostre viure una comunicació viva...
Els llibres sapiencials de l’Antic Testament.
El llibre dels salms.............................................................................................11
Cites: Expressar, relacionar-se, comunicar-se, comunitat, seguretat, súplica...
Escoltar i pregar.
Pare just veritable i misericordiós...
Jahvè, Rei de tots els pobles. (Salm 96)
Lloeu Jahvè tots els pobles. (Salm 103)
“La fletxa de Buda...”
com a resum i conclusió final.............................................................................21

PROFETES
Qui viu i transmet l’esperança de fe....................................................................23
...qui viu i transmet el “nom de Déu”
Profetisme. Experiència i relat de vocació...........................................................28
...-Esplaneu, esplaneu el camí, assenyaleu-lo
...-Reconstruiran les ruïnes antigues.......................................................................

VERS UN VIURE TRANSFORMANT: HISTÒRIA D’EN FRANCESC.................29
Llibres... meravella!
Observa, medita i posa’t a treballar.
Percepció de la Realitat, pel silenci de la ment.
Mireu sempre endavant... en fe.
Vulgueu disposar-vos totalment al Senyor.
El Senyor us ha beneït.
El Senyor regna per sempre.
Fills meus, viviu!
La nova societat, en té necessitat de cors nous.
L’amor esdevé el poder més transformant.
“...Escolteu, fills meus!...”..................................................................................36
...I aquell petit grup de joves ...
Testimoni d’en Francesc: Evocació de la Verge de la Mercé:
...la patrona del penado.
...Confiamos en vós madre...............................................................................